Josep Iborra. El vici de la introspecció

El 2021 la Institució Alfons el Magnànim va posar en marxa un projecte molt ambiciós: l’edició de l’Obra literària de Josep Iborra (Benissa, 1929 - València, 2011), que ha de reunir tant l’obra publicada fins ara com la que ha restat inèdita. El primer títol d’aquesta sèrie va ser Una literatura possible, editat en dos volums, que fan plegats més de 1.400 pàgines. Recullen una tria de les més de set-centes ressenyes crítiques que va escriure per a diverses publicacions periòdiques, en què comentava l’actualitat editorial, i una sèrie d’assaigs sobre autors i períodes de la literatura catalana.

El 2022 es va publicar el segon títol, el Diari 1965-1977, que sorprèn per la seua unitat, en contrast amb la dispersió i la fragmentació inherents al gènere. A mesura que el diari avança hi pren cada vegada més pes la reflexió assagística, però el seu autor no perd mai l’impuls inicial de fer servir l’escriptura com una manera d’assajar-se moralment i intel·lectualment.

Ara acaba d’aparèixer El vici de la introspecció, tercer títol d’aquesta Obra literària. El volum està organitzat en tres parts. La primera, El descrèdit de l’humà, conté uns assaigs de diferent extensió, entre els quals hi ha una sèrie que examina les implicacions de la sentència de Terenci —«Soc home: res del que és humà no m'és indiferent»— al llarg de la història de la cultura europea. Uns altres tenen un caràcter més filosòfic, sempre en relació amb aquesta màxima. Josep Iborra aborda també la qüestió del jo, la qual pren el protagonisme en la cultura moderna en detriment d’una idea de l’humà, que resta desacreditada o resulta incomprensible.

La segona part, Espigolant Montaigne. Extractes i notes sobre els Essais, és el resultat d’una lectura a fons del llibre de Montaigne. Josep Iborra es limita, de vegades, a extractar-ne unes citacions o a apuntar una observació, però en la majoria dels casos aquestes notes esdevenen uns assaigs llargs i desenvolupats en què l’examen i el comentari de Montaigne es prolonguen en una reflexió personal que connecta en més d’un punt amb El descrèdit de l’humà, on també són nombroses les referències a aquest autor.

El tercer i últim bloc d’aquest volum està format per la correspondència entre Josep Iborra i Josep Garcia Richart. La majoria de les cartes conservades es van escriure totes durant els estius del 2005 al 2010. Durant la resta de l’any no es cartejaven, perquè es veien sovint, gairebé cada setmana. Garcia Richart va iniciar aquesta correspondència el juliol del 2005 per combatre la solitud i mantenir el contacte amb el seu amic, que passava l’estiu a Navajas, un poble de l’Alt Palància. El lector d’aquest epistolari podrà apreciar que es tracta d’un document d’un enorme interès, humà i literari alhora. Tots dos de la mateixa edat —eren del 29—, amics des de feia tant de temps, intercanvien reflexions sobre músiques i llibres, i fan balanç de diversos aspectes lligats a la seua experiència vital.

El títol d’aquest volum de l’Obra literària de Josep Iborra prové d’una anotació breu, gairebé un aforisme, que apareix en un dels assaigs de la primera part: «El vici de la introspecció, o la introspecció com a vici, o els vicis de la introspecció.» És una anotació suggerida per la seua concepció de la literatura i per la frase «ce vice impuni, la lecture…», de Valéry Larbaud, que citava sovint.

Josep Iborra (Benissa, 1929 - València, 2011), llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, es va doctorar en Filologia Romànica amb una tesi sobre Joan Fuster. Va ser director adjunt de l’Institut de Ciències de l’Educació (1976-1981) i membre del Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València. Com a crític literari, va col·laborar en diverses publicacions periòdiques (Serra d’Or, L’Espill, Saó, El Temps, Reduccions, Caràcters i Revista de Catalunya, entre altres). Va publicar el llibre de narracions Paràboles i prou (1955, 1995) i diversos volums d’assaig literari: Fuster portàtil (1982), La trinxera literària (1995), Confluències (1995), Inflexions (2005) i Breviari d’un bizantí (2007). Després de la seua mort, s’ha publicat Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (2012), Fuster, una declinació personal (2014) i L’estupor (2018).