Sols vaig beure un glop de vida. Converses sobre Emily Dickinson
La Institució Alfons el Magnànim - Centre Valencià d'Estudis i d'Investigació organitzem, amb Publicacions de la Universitat de València, l'acte «Sols vaig beure un glop de vida. Converses sobre Emily Dickinson» que se celebrarà dins de la programació de la Plaça del Llibre de València el pròxim dissabte 29 d'octubre a les 19.00 hores. L'esdeveniment comptarà amb la participació de Carme Manuel i Vicent Berenguer.
Emily Dickinson (Amherst, Massachusetts, 1830-1886) sempre visqué en la casa familiar del Carrer Major d’un poble d’interior de l’Estat de Massachusetts, en la regió cultural i històrica de Nova Anglaterra. El seu pare era un advocat de prestigi, jutge, representant polític i tresorer de l’Amherst College, fundat al seu torn pel pare d’aquest, l’avi d’Emily, un centre amb la intenció de preservar la tradició i formar mestres i predicadors que estengueren la fe en l’ortodòxia. La mare d’Emily fou sempre una persona discreta, afectuosa amb els tres fills: Austin, Emily i Lavinia. Austin es casà amb Susan Gilbert, la Sue dels poemes, i Lavinia, igual que sa germana, passà la vida dedicada a les tasques domèstiques i familiars, i tampoc no es casà. Emily, acabada l’etapa d’ensenyament, romangué sense eixir del domicili i, a partir d’un punt, de la seua habitació feu el seu món. Abans només havia fet uns breus i curts viatges. La correspondència que mantingué des de llavors amb parents i amistats, entre aquestes la seua cunyada, fou l’única relació amb l’exterior, composta per un miler de cartes i notes.
Dona culta, amb un coneixement profund de moltes disciplines, llegí i s’inspirà en la Bíblia, en l’observació de la Natura i en autors com ara Shakespeare, els poetes metafísics, John Milton, William Wordsworth, John Keats, Ralph W. Emerson, i en autores com ara Charlotte, Emily i Anne Brontë, Elizabeth Gaskell, George Eliot i, especialment, en Elizabeth Barrett Browning. Emily Dickinson escriu una poesia independent dels romàntics i dels contemporanis, el seu és un estil molt lliure, amb una sintaxi i una puntuació peculiars, fa moltes el·lipsis, talla períodes amb guionets, utilitza les majúscules quan vol donar importància a una paraula, etc. Tanmateix en aquests versos de ritme admirable tot funciona al servei del poema, amb gran sentit de l’experimentació lèxica i de la ironia. És en els poemes curts, que són els més, on millor es constaten tots aquests efectes. Després de la seua mort es publicaren un centenar de poemes, greument manipulats per a facilitar-ne la comprensió, i no fou fins l’any 1955 en què T. H. Johnson preparà tota la seua obra inèdita quan la poeta començà a llegir-se amb el reconeixement que es mereix. Aquesta traducció, que ha seguit la posterior edició completa feta per R. W. Franklin, fa accessible en les nostres lletres per primera vegada l’obra poètica d’Emily Dickinson de cap a cap. I sens dubte la lectura de la diversitat de tons i temes del món dickinsonià farà gaudir i valorar aquest extraordinari llegat de tres dècades de vida i poesia.
El Magnànim acaba d'editar la traducció de la poesia completa d’Emily Dickinson d’acord amb l’edició de R. W. Franklin que comprén 1.789 poemes, datats entre 1850 i 1886, d’aquesta poeta pràcticament desconeguda en vida, tant als Estats Units com a la resta de món. A partir de la seua divulgació regular en el segle passat, Emily Dickinson ha obtingut com més va més reconeixement per la singularitat de la seua poesia, com també per la seua complexa personalitat humana a mesura que es coneix i se l’estudia més.
