Agronomía y fisiocracia en España (1750-1820)

Per a estudiar la penetració de la nova agronomia i la fisiocràcia a Espanya era un esperó la gran quantitat de juís que al voltant d'ella s'han emès. Juís realitzats a partir d'un desconeixement, amb freqüència còsmic, de les noves tècniques agronòmiques i de l'anàlisi fisiòcrata. A això es sumen al menys dos efectes addicionals. El primer, la simplicitat en la interpretació de la introducció concreta de les influències. El context social o el cultural, els elements que es destaquen i els quals es deformen fan de vegades que, per exemple, l'Adam Smith que arribava al lector val·lisoletà fora molt distint del que ho feia al lector bàvar. Els jocs d'espills que reprodueixen i deformen la primera imatge, que han inspirat a poetes com Jorge Luis Borges o Pere Gimferrer, són bons per a comprendre i desentranyar les llums i les ombres de les adaptacions.

Hauríem d'afegir, a més, que de les cites aïllades sense relació amb el conjunt doctrinal siga de l'emissor, siga del receptor, es dedueixen amb freqüència més pistes falses que seguretats. Amb eixe talant és normal que considerem imprescindible en la història de les teories i de les doctrines econòmiques aprofundir en elles mateixes amb la màxima intensitat abans de relacionar-les amb els seus entorns.