Alicante en el siglo XVIII

La imatge del segle XVIII com centúria rica en profundes transformacions internes i d'impuls econòmic notable ha restat plenament demostrada per la recent historiografia espanyola, però és ben sabut que la Península Ibèrica no respon de forma uniforme al procés setecentista, sinó que la intensitat de les noves corrents és major a les peces perifèriques d'allò que Domínguez Ortiz ha denominat mosaic espanyol, que a l'Espanya interior la qual, sense escapar al seu camp d'acció, es mostrà més resistent a la dinàmica del canvi. Nuclis litorals com Sant Sebastià, Bilbao, Santander, La Corunya, Cadis, Màlaga, Alacant, València i, especialment, Barcelona, passen per ser exemples significatius de l'embranzida social i econòmic de la perifèria, veient créixer els seus recursos i el seu nivell de vida, com testifiquen els treball de Fernández Albadalejo, Tellechea, Fernández de Pinedo, Palacio Attard, García Lombardero, García-Baquero, Alonso Álvarez, López González, José Miguel Palop i la copiosa i transcendent obra de Pierre Vilar al voltant de la Catalunya moderna, entre altres. Estant clar que el segle XVIII assenyala un punt d'inflexió decisiu entre antiquades formes econòmiques i noves formes expansives, també és cert que cadascun dels nuclis urbans citats té un grau de desenvolupament de caràcter específic, amb condicionants propis que, com resulta obvi, influiran en el seu esdevenir futur.

El present treball que estudia la realitat econòmica d'una ciutat perifèrica durant el segle XVIII, té com objectiu prioritari analitzar les condicions en les quals es desenvolupa el nucli alacantí i el seu àmbit agrari d'influença entre dos moments significatius: la Guerra de Successió, que suposa danys quantiosos pel llarg setge, la dispersió d'un considerable nombre dels seus habitants i la instauració d'un regiment polític i fiscal nou, i per altra banda, l'epidèmia del 1804 que assenyalà el final de l'expansió setecentista.