Arquitectura y academicismo en el siglo XVIII valenciano

Els estudis reunits en el present volum sota el títol Arquitectura y academicismo en el siglo XVIII valenciano se centren en l'anàlisi del complex procés de transició d'una mentalitat acadèmica de signe artístic barroc a una altra de perfils il·lustrats i clasicistas, procés que es desembolica, durant les tres primeres dècades de la segona meitat del segle XVIII, a través de les acadèmies valencianes de Santa Bàrbara i de Sant Carlos.

Partint de la primera institució acadèmica valenciana, la de Santa Bàrbara (1753-1761 ), s'estudia la cruïlla cultural i artística que es reflecteix en la seva constitució, apreciant-se la inicial incidència i fracàs d'un ideari artístic de cort mercantilista -propiciat per epígons del moviment novator valencià-, i el posterior predomini de la mentalitat barroca d'un professorat que, encapçalat per la família dels Vergara, estava compost només per pintors, escultors i retablistas.

Més tard, quan en la dècada dels anys seixanta es funda la Real Acadèmia de Sant Carlos, afavorida des de la Cort, el principal problema al que va haver de fer front la política il·lustrada de l'acadèmia va ser l'establiment d'una concepció autònoma del quefer arquitectònic, deslligat de servituds alienes. Com s'estudia en el present llibre, el desenvolupament de la vida acadèmica valenciana entre els anys 1768 i 1785 va estar marcat per l'agra polèmica entorn de la qüestió del "adorn" arquitectònic. En aquesta polèmica pintors i escultors acadèmics -aferrats a una vaga concepció trigo-renaixentista que hipervaloraba el dibuix figuratiu com a fonament de totes les arts -van obstaculitzar, amb obesessió, l'obstinació il·lustrada d'un reduït sector d'acadèmics i arquitectes per dotar a la disciplina arquitectònica d'un estatut científic i artístic propi.