Asensi Julià

La trajectòria de la Revolució Francesa va aguditzar la consciencia de la història. Va palesar la complexitat d'idees que fins aleshores semblaven simples: els ideals de llibertat personal i llibertat política. Va demostrar la feblesa de la raó i la força de la passió, la insuficiència de les teories i l'enorme influència de les circumstàncies sobre el desenvolupament dels esdeveniments. 

En aquest clima va viure Francisco de Goya y Lucientes ( 1746-1828), pintor genial, qualificatiu que per definició correspon a aquelles persones dotades d'una força intel·lectual o d'una facultat capaç de crear o inventar coses noves i admirables, habilitats amb què va comptar el pintor de Fuendetodos. El talent d'aquest artista va minvar a conseqüència d'una sordesa en augment a partir de 1792, que el va menar a envoltar-se d'un grup de deixebles, ajudants i col·laboradors. Dins aquest grup, del qual, certament, se'n sap poc, hi ha els que ajudaren Goya d'una forma directa i els que, atrets per la seua anomenada creixent, van esdevenir seguidors del seu estil. 

Entre els primers hi ha el pintor valencià Asensi Julià (1748 - 1832), qualificat per Carderera com a «quasi únic deixeble de Goya». Les característiques formals de les seues obres tenen, sens dubte, punts de contacte amb la figura de Goya, tot i que no cal considerar Julià un pur imitador consagrat al servei del geni aragonés. 

Asensi Julià es troba immers en un període en que és difícil i arriscat de dibuixar els límits del classicisme amb el romanticisme i de definir si es tracta d'un pintor de gènere o un pintor acadèmic. Figura controvertida, complexa i enigmàtica, feia temps que requeria un estudi que centràs la seua trajectòria artística en el transit del segle XVIII al XIX. Amb la seua obra s'inicia, segons J. A. Gaya Nuño, la pintura del segle XIX a Espanya.