Blasquistas y clericales

El canvi de segle és l'escenari de l'entrada de les masses en la política. Les tensions de la III República francesa o els esforços de Giolitti per atraure's a les organitzacions populars demostren la necessitat de reformular el consens i de trobar noves formes de representació. Espanya no era aliena a aquest fenomen, abans al contrari, les fràgils bases en les quals s'assenta el sistema canovista ho fan mes apressant. La crisi del 98 planteja la urgència de donar entrada a les forces socials més dinàmiques i genera una sèrie de reagrupaments amb els quals s'intenta trencar el bipartidisme i forçar la reforma de l'Estat. Sense modificar les bases socio-econòmiques eixos esforços ensopeguen amb un mur infranquejable i el sistema polític es va descomponent en successives crisis. Paral·lelament es va configurant una alternativa, impulsada per les orientacions de la política catòlica i preocupada de cohesionar el cos social baix una direcció autoritària, que serà decisiva anys més tard per a la reorganització de la dreta.

En aquest mar es situa l'estudi del blasquisme que serveix de vehicle i llit de representació a les classes populars durant un cert temps però que es mostra incapaç de consolidar-se com un partit renovador alineat amb les forces polítiques de caràcter reformista o nacionalista. El somni d'una València municipal, il·lusòriament autònoma, consumeix totes les energies. Blasquistes i clericals, enfrontats i tancats en el microcosmos de la ciutat, la converteixen en el centre de les seues xicotetes i grans batalles i personifiquen l'àrdua confrontació entre modernitat i reacció. Però prefiguren també un nou mode de fer política. El vell estil dels cacics cedeix terreny al protagonisme dels partits de masses, organitzats amb actius quadres militants i capaços de mobilitzar a un ampli espectre de seguidors. Estem en els llunyans temps en que els partits polítics deien tenir, no sols ofertes electorals diferents, sinó concepcions del món, de l'organització de la societat i del futur, pròpies, i en les quals la gent creia. En la València del 1900, amb absoluta desmesura comparada per Blasco a les ciutats italianes del Renaixement, en la qual un dux populista, municipal, i un poc espès, irromp amb accents verdians: Plebe, patrici, populo della furiosa storia. Aproximadament d'aquestes coses tracta el present llibre.