Crònica. Pere Antoni Beuter

Pere Antoni Beuter va nàixer segurament a València, entre 1490 i 1495. Beuter es va graduar en Teologia per la Universitat de València i obtingué una càtedra d'aquesta facultat i una altra de llengua hebraica. Es va ordenar sacerdot i va ser capellà del cardenal Erhard de la Marche, arquebisbe de València. Pel 1540 es va decidir a córrer, com tants altres capellans peninsulars, des de la puja al papat de Calixt III, l'aventura d'Itàlia, i se n'anà a Roma amb el cardenal Enric de Borja. Beuter hi aconseguí els càrrecs de protonotari predicador apostòlic, El 1550 és reincorporat a la Universitat per a impartir Teologia, càrrec que ocupà fins a l'any 1554 en què morí. El clima ideoldgic i cultural de la València en què Beuter visqué i publicà els seus llibres no va ser una bassa d'oli precisament. Hi havia la disputa -que aviat es convertí en un enfrontament ras i pur- entre erasmistes i antierasmistes. La polèmica es feia cada vegada més frenètica a les aules de l'Estudi General i aviat arribà als púlpits de les esglésies. Beuter, poc o molt, s'arrenglerava del costat erasmista. El 1547 publicà les Annotationes decem ad Sacram Scripturam, que reflecteixen influències d'Erasme; entre elles cita el seu nom -"non satis laudatur vir"- al costat de Pico della Mirandola, de Sanctis Pagnino i del cardenal Cisneros. En la Història de València també el cita expressament. La Història de Beuter queda molt lluny de ser un model de rigor historiogràfic, encara que el capítol d'intencions que ens mostra al llarg del pròleg ens podia fer creure d'entrada tot el contrari. En realitat, tot el seu èmfasi es dedicaria molt més a fabricar uns orígens mítics que recalcassen "la generosa noblea de tan antiga població i lo agre de tan il·lustre terra" -com diu en l'Epístola introductòria- que no a marcar l'accent sobre un mínim de rigor en l'elaboració de la història. La Història de Beuter es troba, doncs, lluny del veritable renaixement historiogràfic; s'inseria en l'Humanisme, però no acabava de deslliurar-se d'una perspectiva provinciana i càndida a l'hora d'encarar-se amb les fonts dels autors antics. Però si la Història difícilment ens pot atraure pel seu valor com a document historiogràfic, la llengua i l'estil de Beuter, per contra, arriben a donar una certa gràcia a la seua lectura, Redactada d'una manera àgil i clara, el català de la Història ja no té res a veure amb l'estil recargolat i empalagós, calcat sobre l'hipèrbaton llatí i inflat de llatinismes, de la "valenciana prosa".