El índice

El propi Martínez Barragán descriu així el seu treball: És una reflexió en veu alta al voltant dels problemes que he anat trobant al llarg de la meua experiència com a pintor i fotògraf, i la preocupació que compartisc amb molts artistes d'aquest principi de mil·lenni: la relació entre imatge realitzada amb mitjans mecànics e imatge realitzada amb mitjans manuals. És en aquest punt on es centra la reflexió del present treball. Amb les últimes revisions al voltant dels aspectes estructurals del discurs, l'índex, element que conforma la trilogia de conceptes que Pierce estableix com a signes, la teoria dels signes artístics ha pres un camí diferent a les corrents que es centraven en l'estudi de la iconicitat i de la simbologia. Aquest gir en l'estudi no ha sigut una elecció a priori, sinó com a resultat del quefer artístic desenvolupat durant tot el segle XX, el qual ha introduït i s'ha apropiat de tècniques de reproducció mecàniques i massives, començant amb l'ús i la inclusió de la imatge fotogràfica en el segle XIX, que ha posat en dubte la pertinença de la execució manual. Aquesta apropiació e inclusió de la imatge fotogràfica ha donat lloc a moltes de les obres més significatives del passat segle i tot pareix apuntar a que aquest moviment seguirà un camí indeterminat durant el propers anys.

Aquesta relació entre pintura i fotografia realment és la història del home sobre la màquina, és una narració de ciència-ficció on l'home mecànic ocupa el lloc de l'home natural, no sense una lluita parricida.

La pintura pareix entrar en una nova crisi, de identitat per suposat, de la qual tant de bo isca renovada. I per a aportar alguna idea que col·labora amb aquesta renovació, es realitza aquest treball que posa la seua atenció en les diferències que existeixen entre pintura i fotografia, en eixe punt on la màquina i la mà es fan diferents, no per a separar-les definitivament, sinó per a que es puguen classificar les característiques de cadascuna i així, sols amb la consciència clara de la seua individualitat, poder dissoldre's harmònicament en la unió de mà i màquina, les quals s'uneixen amb un únic fi: deixar marca de la nostra existència en aquest món tal volta com alabança a allò que ens és completament desconegut.