El título en las artes plásticas

Aquesta investigació al voltant del títol el contempla al mateix temps com una instància intermèdia, un mecanisme de significació destacat en el procés de comunicació que s'estableix entre l'espectador i l'obra plàstica. Un títol nomena a la pintura i reprodueix així un dilema extensiu a la relació dels llenguatges amb el seu objecte, degut a la reciprocitat, entre el nom —en la funció d'identificació— i ampliar el sentit del seu objecte, cap suposar que d'alguna manera el nom també construeix l'objecte, el títol també construeix el que la pintura és, en quant als significats i experiències que promou.

El titulo en las artes plásticas analitza, a través de diferents períodes històrics, l'evolució d'eixa forma textual breu, des d'una funció denotativa i descriptiva clara amb fins catalogadors —dins del que es podria considerar un nomenar antic— fins a la seua evolució a principis del segle XX de un títol més connotatiu i polisèmic —propi d'un nomenar modern—, activador de significats ulteriors per el seu emparellament amb una imatge plàstica, amb freqüència mitjançant estructures de caràcter retòric. Finalment s'aborda un anàlisi diferenciat del grau d'activació retòrica que el títol pot provocar, tomant com referència obres del panorama artístic valencià més recent.