Gaston Gallimard

La figura de l'editor Gaston Gallimard (1881-1975) evoca immediatament la imatge del poder, doncs Gallimard ha sigut, primer de tot, un conqueridor, el constructor d'un imperi. Editor genial? Potser no. Gràcies a l'estudi de Pierre Assouline descobrim que el jove brillant, el diletant amb el seu etern vestit blau marí, aficionat als cotxes luxosos i encara més a les dones belles, no és un inventor. No inventa ni la NRF (que li precedeix i el catapulta), ni a Proust, ni a Malraux, ni a Céline, ni a Bernanos (al qual recupera), ni la col·lecció de la Pléiade (que compra a l'editor Schiffrin, amic de Gide), etc. Però està fet de la mateixa pasta dels inventors [...].

Que s'equivoca amb un autor desconegut? No passa res: usarà tots els trucs i ardits imaginables per a fer tornar a la cleda a l'ovella perduda en el prat veí. La llista és llarga, des de Proust a Montherlant, des de Malraux a Sagan. [...] No obstant això, per a mantenir sota la mateixa vara tendres ovelles, gossos de caça i joves llops, Gallimard demostra atributs molt útils: eclecticisme, tolerància, indiferència en matèria metafísica i política, són trets de la seua personalitat que faciliten la tasca de publicar sota la mateixa coberta blanca als comunistes i als feixistes, als tous i als durs, als pederastes i als pares de família nombrosa, als xiquets llepafils i als iconoclastes.