La catedral barroca. (Volumen II)

La catedral de València va ser protagonista d'un període històric crucial tant per a l'església local com per al llavors regne, la mateixa Espanya i l'Europa coetània en general: el barroc, les formes culturals del qual F. Braudel va vincular estretament al món mediterrani —del qual la nostra institució va ser part important del marc espacial— a través de la irradiació de la Roma catòlica i la monarquia hispànica, valedora política de la Contrareforma. Temps marcat per una situació de crisi en diversos nivells en un context continental de depressió amb ingredients particulars en el territori valencià. L'impacte de tot això es deixaria sentir de manera molt especial a la seu. Començant pel capítol metropolità, destinació per als fills d'il·lustres llinatges autòctons que van portar fins al temple filies i fòbies sota l'espècie d'un bandolerisme endèmic en el regne. Figures notables a vegades que van nodrir l'episcopat patri convertides en agents de la corona, obstinada a controlar els mecanismes de l'elecció capitular amb les topades consegüents hagudes a compte d'ells, fora amb els mateixos canonges, la mitra o fins i tot la Santa Seu. Igualment polèmiques van ser les relacions del capítol amb els arquebisbes de torn, els quals estaven obstinats a sotmetre el clergat catedralici sota el bàcul episcopal; o amb la Inquisició, que continuava buscant el seu lloc en l'espai socioreligiós local; i fins i tot algunes institucions civils, el municipi sense anar més lluny. És a dir, conflictes de poder enfront d'ingerències externes per mantindre prerrogatives de tota mena. No menys notable va resultar la penetració de la catedral dels plantejaments contrareformistes després del Concili de Trento, així com la modificació dels hàbits mentals i actituds morals dels seus membres fruit de la nova regulació canònica. Molts d'eixos clergues van compatibilitzar la seua prebenda a l'església major amb l'exercici de la docència en la Universitat a través de l'acompliment de les càtedres pabordies, des de les quals participaren en les dos grans controvèrsies teològiques postridentines. Ho seria la generada entorn de la gràcia i el lliure albir. Però sobretot la que es lliurara a la major glòria de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu, complicada a València amb la batalla deslligada arran de la mort amb fama de sant del popular Pare Simó. Tant o més importants van ser els mitjans que es va servir el capítol metropolità per a influir en la pràctica religiosa dels fidels. Des dels més convencionals com la litúrgia, la predicació o la música, passant pel mateix físic de la seu, l'arquitectura, pintures i arts menors, fins als de caràcter extraordinari. Entre els esmentats en darrer terme van ocupar un lloc privilegiat tota sort de celebracions amb motiu de beatificacions, canonitzacions i altres efemèrides similars pels altres en el catolicisme de la Contrareforma, del qual es van erigir en bandera enfront de les esglésies protestants.