La catedral barroca. (Volumen III)

La catedral de València fou protagonista d’un període històric crucial tant per a l’Església local com per a l’aleshores Regne, Espanya i l’Europa coetània: el barroc, les formes culturals del qual Fernand Braudel vincularen estretament el món mediterrani –del marc espacial del qual la nostra institució fou part important– a través de la irradiació de la Roma Catòlica i la monarquia hispànica, valedora política de la Contrareforma. Un temps marcat per una situació de crisi en diversos nivells en un context continental de depressió amb ingredients particulars en el territori valencià. L’impacte de tot això es sentirà de manera molt especial en la Seu. Començant pel capítol metropolità, destí per als il·lustres llinatges autòctons que portaren fins al temple fílies i fòbies sota l’espècie d’un bandolerisme endèmic en el Regne. Figures notables sovint que nodriren l’episcopat patri convertides en agents de la corona, obstinada a controlar els mecanismes de l’elecció capitular amb les consegüents topades produïdes entre si, bé amb els mateixos canonges, la mitra o també la Santa Seu.

Igualment polèmiques foren ser les relacions del capítol amb els arquebisbes de torn, decidits a sotmetre el clergat catedralici sota el bàcul episcopal; o amb la Inquisició, que continuava buscant el seu lloc en l’espai socioreligiós local; i fins i tot algunes institucions civils, com ara el municipi. És a dir, conflictes de poder enfront d’ingerències externes per mantindre llurs prerrogatives.

No menys notable resultà la penetració en la catedral dels plantejaments contrareformistes després del Concili de Trento, així com la modificació dels hàbits mentals i les actituds morals dels seus membres fruit de la nova regulació canònica. Molts d’aquests clergues van compatibilitzar la seua prebenda en l’església major amb l’exercici de la docència en la Universitat a través de l’exercici de les càtedres pabordies, participant des d’elles en les dues grans controvèrsies teològiques postridentines. Ho seria la generada entorn de la gràcia i el lliure albir. Però sobretot la que es lliurà entorn de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu, complicada a València amb la batalla desfermada arran la mort amb fama de sant del popular Pare Simó.

Tant o més importants foren els mitjans de què es serví el capítol metropolità per a influir en la pràctica religiosa dels fidels. Des dels més convencionals com la litúrgia, la predicació o la música, passant pel mateix espai físic de la Seu, l’arquitectura, les pintures i les arts menors, fins als de caràcter extraordinari. Entre aquests ocuparen un lloc privilegiat tota mena de celebracions amb motiu de beatificacions, canonitzacions i altres efemèrides semblants també freqüents en el catolicisme de la Contrareforma, del qual s’erigiren en bandera davant les esglésies protestants.

Emilio Callado Estela (València, 1973) és professor titular en la Universitat CEU Cardenal Herrera de València i investigador principal del projecte La catedral barroca. Iglesia, sociedad y cultura en la València del siglo XVII, finançat pel Ministerio de Economía y Empresa del Govern d’Espanya (HAR2016-7497-R).