La catedral ilustrada. (Volumen IV)

Actualment ningú pot ignorar la importància de les catedrals durant l'Edat Moderna, tant en la vida de la pròpia Església com en l'entorn social, econòmic i polític de l'època, ja que van desbordar amb la seua projecció en l'àmbit estrictament eclesiàstic. El seu paper, determinant al llarg de les centúries anteriors, va resultar especialment significatiu en el Segle de les Llums, com un dels principals centres de poder i atracció religiós i espiritual, a més de destacat lloc de desenvolupament intel·lectual i d'intercanvis culturals.

Passaria així en el cas valencià, on el moviment il·lustrat difícilment puga explicar-se en atendre a la seu. Sobretot per la vinculació a tal fenomen de bona part dels seues dignitats, canonges i altres prebendats, alguns dels quals tingueren un considerable protagonisme en l'Espanya dels Borbons, bé per les responsabilitats religioses i polítiques exercides o pel treball reformista realitzat.

Ací hi ha els noms potser més coneguts de Francisco Pérez Bayer, Felipe Bertran, Asensio Sales, José Climent, José Tormo, Joan Antoni Maians o Vicente Blasco.

A través de les figures enumerades, i moltes altres, es faria partícip la catedral de València de la Il·lustració -en l'ensenyament, la litúrgia i la predicació, l'art i la música- contribuint a difondre-la entre la societat amb maneres, actituds i formes renovades capaces d'insuflar nous aires a l'Església. Com a part integrant d'aquesta, no va aconseguir la seu desfer-se del regalisme borbònic, fonamentalment a partir del Concordat de 1753. Tampoc va poder sostraure a l'ombra del bàcul episcopal, coincidint amb els pontificats d'Andrés Mayoral o Francisco Fabián y Fuero, arquebisbes de forta personalitat i fermes conviccions. Corona i Mitra no van ser les úniques institucions a les quals va estar vinculada la catedral. Estretes relacions mantingué també amb la Universitat i el Municipi, confraries, gremis, etcètera.