La pesta a València, 1647-1648

L’onada de pesta bubònica que assotà la ciutat de València principalment, i part de les terres valencianes, entre 1647 i 1648 —amb algun cas el 1649 i posteriorment—, significà un dels moments més difícils del segle XVII per al nostre país. La pesta, no era un fenomen nou, ens consten epidèmies de pesta en terres valencianes des del 1348. En cada epidèmia, sempre hi ha hagut algú que s’ha encarregat de deixar testimonis escrits del que passà. Amb més o menys detalls, la gent del passat ens contà la seua visió d’aquelles circumstàncies terribles que provocaren crisis de grans dimensions.

La pesta del 1647-48 tingué cronistes d’excepció. El més important, el pare dominic Francesc Gavaldà, publicà el seu llibre Memoria de los sucessos particulares de Valencia y su Reyno en los años mis seiscientos quarenta y siete y quarenta y ocho, tiempo de peste, el 1651. Un altre cronista fou el caputxí fra Pau d’Alacant, del qual s’ha conservat la Breve carta que el padre fray Pablo de Alicante, predicador capuchino, escrive de lo sucedido en la peste de Valencia, impresa el 1648. Tots dos, juntament amb el text encara inèdit del jesuïta Vicent Arcaina, s’encarreguen de fer-nos veure com afrontaren els valencians aquell temps de malaltia generalitzada. Ho narraren, però, en castellà, l’idioma de moda en aquells anys. Ara, hem retornat les cròniques a la llengua en què pensaven els seus autors i així les fem arribar a la nostra societat, en un temps en què ens trobem colpejats, precisament, per una pandèmia com la covid-19.

VICENT JOSEP ESCARTÍ (Algemesí, 1964), llicenciat en Història Medieval i doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València, on  és catedràtic de Literatura Medieval i Moderna. Ha editat textos valencians antics, com les obres d’Ausiàs March, el Llibre dels feits , la Crònica de Muntaner, el Tirant lo Blanch, la Vita Christi d’Isabel de Villena, la Primera part de laHistòria de València de Pere Antoni Beuter o el Dietari de Joaquim Aierdi. El 1996 va rebre el Premi Enric de Larratea de l’Institut d’Estudis Catalans i el 2001 el de la crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV). El 2012 publicà als EUA From Renaissance to Renaissance: (Re)creating Valencian Culture (15th-19th).

Ha publicat les novel·les Dies d’ira ; Els cabells d’Absalom, Espècies perdudes, Nomdedéu, Naumàquia , L’abellerol mort  i El mas de les ànimes. Col·labora a Levante i Saó. Des del 2005 és membre de —i actualment dirigeix —  l’IIFV, i des del 2015, és membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Fundador i director de la revista Scripta, de la Universitat de València, dirigeix RevistaValenciana de Filologia, de la Institució Alfons el Magnànim.