La representación como puesta en escena para una teoría de la mirada

Aquest treball, resultat de la tesi doctoral de Carmen Nogueira, La representación como puesta en escena, para una teoria de la mira, posa en relació l'obra d'art amb la realitat. En la situació artística actual aquest tema és especialment interesant, perquè es situa com a punt de confluència de reivindicacions de l'art polític, de les obres dels altres, del feminisme, minories i d'altres postures reivindicatives, que poden trobar baix aquest lloc comú espais per establir-se. Es tracta d'una confluència especial que tracta la representació baix la mirada del espectador contemporani, que posa a proba una suposada adequació dels modes de representació amb el seu objecte. La representación como puesta en escena, assumeix i es mou justament en eixe punt de confluència entre el mode de representació i la realitat, com un pacte al qual arriba la representació contemporània per a poder referir-se al seu objecte: el fet quotidià.

En aquest treball, es tracta de vorer l'obra com a objectes no tancats, sinó, dependents de l'acció de l'espectador, com matisacions que venen de la pròpia obra, com per exemple la seua entitat significativa. En aquest sentit s'ha aplicat la teoria de la recepció, mètode ja assentat en altres àmbits d'investigació però nou en les Belles Arts. En el volum gremial d'aquest treball s'incloïa, tanmateix, una aplicació hipertextual en suport CD-Rom la qual evidència relacions entre les obres analitzades impossibles de clarificar en format lineal.

Els dos primers capítols analitzen la representació contemporània a través de les transformacions més importants de la seua història recent. Les següents parts proposen una selecció d'obres que configuren una sèrie de característiques representatives de les obres contemporànies. Així es seleccionaren Cinema de Dan Graham; Mimic de Jeff Wall; Thank you thighmaster de Inez van Lemsweerde i Simple men de Hal Hartley. Servint-se d'elles es concreta un anàlisi on s'han dilucidat una sèrie de característiques com la priorització de l'actualització dels continguts de la representació per damunt de les formalitzacions. La intenció subjectivista, perquè situa al espectador com a element central, la inspiració quotidiana com a element significatiu i el seu interès per establir-se com comunicació, per a ser, quasi, un mode de comportament més que simple representació.

Aquestes característiques intenten dilucidar quin és el sentit comunicatiu de les obres en una postmodernitat crítica, en la qual ens ha paregut vorer certa intenció ¿educativa? ¿il·lustrativa?, en el sentit d'una apertura del mode de visió, una ensenyança per a vorer més enllà, independentment dels continguts. Ara ja sabem que es tracta d'una obra el mode de significació de la qual ha variat.