La resta risible

La resta risible constitueix una reivindicació de l'humor com a base d'una filosofia de tall materialista que es nodreix de la dialèctica hegeliana, la psicoanàlisi lacaniana i la complexa unificació que formula a partir d'ambdós corrents Slavoj Zoek. Així, per aquesta obra passen els principals artífexs de l'humor que han tractat de definir la comicitat: Chaplin, els germans Marx i autors de l'stand up comedy com Louis C. K. o Sarah Silverman. Es tracta de definir l'humor com un espai de representació en fallida, l'humor pot ser entés com estratègia de dinamitació del camp simbòlic i de fractura o dissolució de la raó. Aquesta via explora en tres apartats, cadascun d'ells lligat a una manera específica d'entendre la comicitat, però també a una manera concreta de trencar amb la racionalitat filosòfica. El riure proposa una "suspensió humorística" de la metafísica, de l'epistemologia i de l'ètica, és a dir, ens fa lliurament d'una tontologia (en oposició al dir "ximple" de la metafísica, de Lacan), una despitemologia (com el riure filosòfic de Foucault o les anàlisis sobre l'acudit de Freud) i una emètica (vòmit, malestar en allò Real i també la base per a una ètica obscena); tres registres solapats amb els tres famosos ordres de la psicoanàlisi lacaniana: l'imaginari, el simbòlic i el Real.