La so(m)bra de lo real

Una de les claus de l'expansió de l'espectacle a tots els racons de la vida quotidiana ha sigut la virtual extinció del que podríem cridar vomitori, una eliminació la conseqüència fonamental de la qual és la hipertròfia de la imatge en la societat contemporània i el ofuscament d'allò Real i la realitat. Partint del pensament artístic de Jaques Lacan, aquest assaig pretén argumentar que la tasca de l'art hui ha de ser, precisament, la de funcionar com un vomitori, com a lloc de desallotjament de les deixalles de l'espectacle. Davant l'opulència i l'obesitat de la visió contemporània, sembla necessari trobar un dietètica de la visió, un diurètic per a l'ull restret, una tàctica per aprimar la mirada fins que siga possible eliminar el teixit adipós de l'espectacle i intuir que després de la imatge està allò Real. Anorèxia i bulímia s'erigeixen, llavors, com a estratègies mestres d'aquest procés: encegar l'ull, arrabassar-li tot el que hi ha per a veure; o donar-li massa del mateix, tant que necessite vomitar.