Los papas Borgia

La història del papat durant l'Edat Mitjana constitueix una successió quasi ininterrompuda d'esdeveniments dramàtics i de tràgics successos. Els papes eren atacats tan feroçment pels monarques dels grans imperis del nord dels Alps com pels xicotets sobirans locals italians o els barons romans.

Els pontificats de Calixt III (1455-1458) i Alexandre VI (1492-1503) no haurien d'haver suposat, d'acord amb aquesta tradició, sinó l'adició de dos nous capítols a aquesta prolongada història de penalitats. Doncs a Itàlia els papes estrangers eren encara més durament perseguits i més brutalment humiliats que els seus homòlegs italians. No obstant açò, fou precisament el vell i malalt Calixt III el papa que fou capaç d'imposar i mantindré l'ordre a Roma i a l'Estat Pontificis  després del Gran Cisma d'Occident. El seu successor de la seua mateixa estirp, Rodrigo —el papa Alexandre VI- va morir després de dotze anys de pontificat, el qual ha donat origen a la més florida i misteriosa de totes les llegendes papals, víctima d'una atemptat. No obstant açò, durant els anys que va ocupar el sol pontifici, carregats de fets notables i d'èxits, va gaudir de gran estima entre el poble de Roma i fou elogiat pels seus successors del segle XVI, malgrat dels escàndols de la seua vida, com un gran papa.

En aquest llibre —que no tracta d'ocultar ni d'embellir res- es narra la rehabilitació de la Verge d'Orleans per Calixt III, els èxits de la seua valerosa política oriental, així com les activitats d'Alexandre VI com a gran constructor i mecenes i com a hàbil diplomàtic en la lluita de les potències europees per fer-se amb el control de la península italiana. El suport al descobriment del Nou Món, la condemna de Savonarola i la salvació de Roma del saqueig es compten entre els seus assoliments històrics. Proporciona així una imatge autèntica de la confusió regnant en el mosaic d'estats italians durant la Renaixença i de les grans commocions europees als anys de transició a l'Edat Moderna. Calixt III i Alexandre VI, Lucrècia i Cèsar Borgia apareixen —amb el seu desbridat temperament al mateix temps que amb la falta d'escrúpols que evidències els seus crims- com figures representatives d'aquella època.