Los sindicatos en el País Valenciano (1975-1981)

Aquest treball és una primera aproximació, entre apassionada i crítica, a un període decisiu de la nostra història recent, centrada fonamentalment en l'anàlisi de les relacions socials i la intervenció sindical en el marc d'una profunda crisi econòmica l'eixida de la qual no sembla albirar-se encara amb claredat. Des d'aqueixa perspectiva, valorar el desenvolupament dels últims cinc anys és constatar l'existència i els efectes d'una noble contradicció, provocada pel retard històric de la nostra normalització democràtica. Per als treballadors i el sindicalisme organitzat, l'estrena de la llibertat coincideix ací amb el punt més culminant de la crisi econòmica i els seus dramàtics efectes disgregants, mentre que el moviment obrer europeu havia aconseguit ja en els últims vint-i-cinc anys importants conquestes socials i institucionals. D'altra banda, la intervenció normalitzada del sindicalisme espanyol s'ha vist, reiteradament, retardada per la pervivència durant massa temps d'un marc legal restrictiu, així com per la marginació, quan no declarada fustigació, que ha sigut objecte per part del poder polític i econòmic per a afeblir, i enfrontar, la seua lenta consolidació organitzativa i funcional. Aquesta és, doncs, també la història de la cerca, difícil i contradictòria, d'una estratègia col·lectiva de solidaritat i progrés, amb els seus assajos frustrants i els seus indicis esperançats, durant la qual el moviment sindical s'ha revalidat com a suport fonamental del sistema democràtic. Al llarg d'aquest procés, relativament curt en el temps però dens en esdeveniments, el moviment sindical no ha estat exempt tampoc d'errors i deficiències que, amb la pràctica com a màxim criteri de verificació, ha anat sortejant amb major o menor encert el que permet esperar la seua progressiva consolidació, malgrat la persistència encara de fortes pressions en contrari, com el moviment fort, plural, autònom i unitari capaç de satisfer els interessos col·lectius que representa.