Mapistes

Al llarg del segle XVIII la cartografia espanyola va quedar en mans de cinc col·lectius que posseïen una qualificació tècnica molt distinta: mapistes de gabinet, enginyers militars, marins, mestres d'obra i arquitectes, i experts en agricultura i agrimensors. Aquests últims, dels quals tracta aquest llibre en l'àmbit valencià, estaven especialitzats en una cartografia a gran escala, molt arran del terreny i vinculada a una demanda de caràcter privat. Els seus coneixements eren totalment empírics, la qual cosa no va impedir que fossen els professionals que major nombre de plànols van realitzar en aquest període. Lligats al món municipal i judicial, d'ells depenien una bona part dels interessos econòmics que es dilucidaven en plets sobre límits de propietat o jurisdicció, o sobre la possessió de béns tan preats com l'aigua.

Els mapes i plànols d'agrimensura i hidrometria es van multiplicar a partir del 1770. Els agrimensors no estaven especialment capacitats per a fer-los, però diverses necessitats (el mesurament de propietats, l'amollonament de termes, l'anivellament de terrenys i la conducció d'aigües, sobretot) van fer que se'ls encarregara l'aixecament de centenars d'ells. Aquesta cartografia preludiava la topogràfica, de la qual la separaven la incapacitat de representar el relleu, l'oblit de la curvatura de la superfície terrestre i la seua pròpia discontinuïtat. Però també anticipava la desaparició de la «descriptiva» o «geogràfica», realitzada per erudits de gabinet. Preludi i anticipació alhora, es convertí en reflex directe de la separació definitiva entre la geografia i les matemàtiques.