Moradas de Apolo

La puixança de la societat valenciana de finals del segle XVII contrasta amb la paràlisi de l'Estat i la decrepitud del rei Carles II. Entre els professionals de la literatura i els de l'erudició i la ciència -els novatores- no només hi va haver un segment d'espectadors i lectors; també va intervenir un nucli dinàmic, inquiet i creatiu sense el concurs la modernitat tot just hagués aconseguit arrelar entre nosaltres. Aquesta minoria no va conrear les seues aficions en privat; ans al contrari, es va organitzar i va associar formant acadèmies. En el seu si, una part gens menyspreable de l'elit local, a més de consumir-la, va produir també cultura. Aquells acadèmics -poetes, dramaturgs, músics i ballarins aficionats- es van divertir honestament i es van familiaritzar així amb els refinaments que exigeix ??la nova civilitat cosmopolita del Barroc. Però -davant de tot- van arribar a rendibilitzar socialment la projecció pública de les seues inquietuds artístiques en sengles edificis d'elevat valor cerimonial i polític -el Palau Reial i el Palau de la Generalitat- que, gràcies a les acadèmies de fi del segle, es transformaren per un temps en metafòriques morades d'Apol·lo.