On acaba el poble

L’augment del preu de l’habitatge entre els darrers anys del segle xx i els primers d’aquest segle va fer que el mercat immobiliari, esperonat per l’especulació, no se centrara només en la compravenda de cases, sinó que feu aparéixer, com la tardor els bolets, els anomenats Programes d’Actuació Integrada (els PAI), uns plans urbanístics arreplegats en la Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística de la Generalitat Valenciana de 1994, en què l’«urbanitzador» (una gran empresa constructora o una associació temporal d’empreses creada a correcuita per la perspectiva d’un enriquiment fàcil i ràpid) tenia unes potestats tan àmplies que els propietaris dels terrenys afectats per l’actuació esdevenien en realitat veritables damnificats dels programes. Com era d’esperar, aquestes pràctiques van produir una polèmica social, política i jurídica que obligaria el 2005 a substituir la llei per una de nova, la qual, tanmateix, tot i les peticions dels afectats pels programes, no gosava derogar els PAI. Quan, cap al 2008, es va desinflar la bombolla immobiliària, moltes de les intervencions quedaren paralitzades o no arribaren a iniciar-se, i deixaren un paisatge desolat, territori de ningú, que ja no era ni camp ni ciutat. És en aquests indrets precisament on se centren les fotografies de la sèrie #onacabaelpoble, que Francesc Vera va fer entre l’abril del 2015 i el desembre del 2016 sobre diferents PAI que no arribaren a concretar-se, emprant per a fer les fotos un iPhone 5 amb l’aplicació Hipstamatic. Tot i estar pensada per a compartir imatges en les xarxes socials (d’ahí el hashtag que dona nom a la sèrie), Hipstamatic és una aplicació en què cal seleccionar a priori, abans de fer cap foto, una determinada combinació d’òptica i pel·lícula (és clar que virtuals) que produeixen un determinat efecte visual. Després de diverses provatures, el fotògraf va trobar que, mitjançant la combinació de l’objectiu Jane i la pel·lícula Claunch 72 Monochrome, s’obtenia el resultat plàstic que millor s’adaptava als motius que fotografiava. Malgrat l’estil documental de la sèrie, #onacabaelpoble ens proporciona a través de la mirada personal de l’autor una reflexió plàstica i estètica sobre un dels aspectes més controvertits de l’urbanisme depredador de la nostra època.