Poesia i identitat. Formes de despersonalització en la lírica moderna

Un dels principals problemes que tenim per a entendre un poema és saber a quina mena d'individu atribuir els versos que l'integren. Durant molts segles l'autor era qui es feia càrrec del discurs poètic, i l'estètica romàntica va accentuar el biografisme de la lírica per autentificar la intensitat genuïna de les emocions que les seues obres exposaven. D'aleshores ençà, aquest model literari ha anat perdent efectivitat artística, bo i coincidint amb un canvi en el concepte de subjecte modern. Poesia i dentitat constata que al llarg d'un segle el poeta ha fet un pas enrere en el poema i ha cedit la veu, la cara i el nom a altres personatges o projeccions fictícies d'ell mateix en les seues obres. A través de l'anàlisi de l'obra de quatre autors representatius d'aquesta modernitat poètica (Ch. Baudelaire, A. Rimbaud, A. Machado i F. Pessoa), s'estudien algunes de les principals estratègies literàries que s'han fet servir en la poesia occidental dels últims cent cinquanta anys, i, molt especialment, en la poesia catalana del segle XX, de J. Maragall, M. Costa i Llobera a V. Andrés Estellés.