Treballar en comú

Cap a l'any 1900 es va produir a Europa una eclosió del cooperativisme, com una de les respostes del món rural a la crisi agrària del final del segle XIX. A més de contribuir a dotar d'un major dinamisme l'activitat agrícola, sovint la cooperació va facilitar la consolidació de les xicotetes i mitjanes explotacions camperoles. El camp espanyol no en va ser l' excepció, però durant el primer terç del segle xx un conjunt molt ampli de factors hi va frenar l'expansió d'aquell fenomen associatiu. Quines funcions desenvolupaven les cooperatives agràries espanyoles?, amb quina eficàcia?, d'on arrancaven les seues limitacions?, per què en algunes zones es van consolidar i en moltes altres no?, qui les integrava en cada lloc?, quin va ser el paper de l'Estat?, i el de l'Església catòlica?

L'èxit de les cooperatives va estar fortament condicionat per la capacitat econòmica i política dels sectors camperols implicats: mentre que solien fracassar quan els socis eren majoritàriament xicotets explotadors descapitalitzats (fet molt freqüent, sobretot a l'Espanya interior), aconseguien consolidar-se més fàcilment allà on una porció significativa dels cooperants eren agricultors mitjans amb una certa capacitat emprenedora. Açò darrer, es va donar amb relativa freqüència al País Valencià, en algunes comarques del qual el cooperativisme va tenir una intervenció destacada en el procés que va permetre l'aparició de nous capitalistes agraris a partir d'una base camperola.