Triste étonnement

Francisca Aguirre és cronològicament coetània a la generació del cinquanta espanyola, encara que en sentit estricte no pertany a ella doncs va començar a publicar tardanament (en 1972) i els temes i assumptes que componen el fons de la seua obra mostren una forta diferència respecte a este grup poètic.

Des del seu primer llibre, Ítaca, Francisca Aguirre va començar a evidenciar el seu interès a arribar a elaborar una epopeia de la quotidianitat, interessant-se per les contradiccions i les vulnerabilitats subjacents a les relacions amoroses. Tot i així dos són les constants d'esta obra poètica: d'una banda la persistència d'un món reconeixible i d'altra la constatació d'una visió existencialista de la vida.