Un conflicto nacional

Heus ací un títol una mica alarmant. Té cap sentit parlar de conflictes nacionals al segle XVI?" Per a Tuli Halperin Donghi parlar ací de conflicte nacional significa llavors no més que això: recordar que a València fins a 1609 un terç de la població integrava un grup humà que tenia un nom precís, 'la nació dels cristians nous de moros del regne de València. Cristians des que, en 1519-21 els rebels agermanats els van fer escollir entre la conversió i la mort, des que, en 1526, l'emperador els va col·locar amb major eficàcia davant un dilema amb prou feines menys brutal. Cristians de nom, musulmans de cor; així ho asseguren eclesiàstics i seglars encarregats de la seua conversió, i podríem veure en estes afirmacions tan sols la veu d'un zel que no se satisfà fàcilment, si no anés que altres veus molt més desenganxades i encara molts fets vénen a confirmar-les. Heus ací un enorme problema, no l'únic, sens dubte, que plantejava la singular estructura de la nació valenciana; sí el més agut, sí el que va fer un problema de la subsistència mateixa de la València cristiana-morisca. La conversió havia de canviar-ho tot, substituir a l'anterior València colonial i abigarrada una nació unificada en la fe cristiana com en les maneres de viure i de sentir. Il·lusió d'un moment: el que va sorgir de les convulsions de 1519-26 va ser una nació igualment dividida, igualment feta fallida, però ara els que van deixar de ser moros es troben en perpètua falta, són incapaços de satisfer tot el que s'exigeix d'ells. Incapaços per descomptat perquè no volen, perquè estes exigències són intrínsecament contradictòries. El que es pretén és en summa assimilar als moriscos al cos de la nació cristiana-valenciana, i alhora mantindre l'estructura social del regne, recolzada en una divisió jerarquitzada entre cristians i moros primer, entre cristians vells i nous després". Però en fracassar l'assimilació només quedava una eixida: el decret d'expulsió. El remei va ser més dolorós que la malaltia: gairebé dos segles després de l'expulsió, en les seues aventures per terres de València, en l'alt Espadán i en altres racons muntanyencs, Cavanilles va trobar llocs abandonats, llogarets de les quals només sobrevivia el record, viu testimoniatge de les ruïnes i les desolacions provocades per l'allunyament dels moriscos.