El Magnànim i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua publiquen una nova edició millorada de “L’últim serf”
- El Magnànim i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua publiquen una nova edició millorada de “L’últim serf”, l’obra culminant de Maria Ibars
- La coedició de la novel·la es presentarà el 20 de novembre en el Centre Cultural la Beneficència
La Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua han coeditat el llibre L’últim serf, de Maria Ibars, escriptora de l’any 2024 de la institució normativa del valencià. Carles Mulet s’encarrega de la introducció i l’edició d’una novel·la valorada generalment com l’obra culminant de Maria Ibars. L’últim serf fou la seua darrera novel·la en publicar-se i isqué a la llum setmanes després de la mort de l’autora el gener del 1965, tot i que l’havia acabada el 1958. Mulet destaca que la publicació de la novel·la el 1993 en la col·lecció «Biblioteca d’Autors Valencians», d’Edicions Alfons el Magnànim, constituí «una cita essencial en l’impuls del coneixement, la recuperació i la valoració de l’escriptora Maria Ibars». Això ocorria en el context de l’organització i el desenvolupament de l’any commemoratiu del naixement de Maria Ibars, després de quasi trenta anys de la seua mort.
Ambientada en el primer terç del segle XX, un període clau en el desenvolupament econòmic i social de Dénia i la seua comarca per la irrupció de la modernitat i la consegüent crisi de la societat tradicional, L’últim serf, novel·la que podem situar dins del corrent de la novel·la social dels anys cinquanta, gira entorn del naixement de la consciència obrera entre els treballadors i les treballadores de la pansa i la seua organització i lluita.
Tot i tractar-se d’un relat de ficció, són evidents els elements autobiogràfics que Maria Ibars incorpora a l’obra, com ara tot un univers de personatges basats en la realitat de la Dénia del moment, començant pel mateix Batiste, personatge que, amb la seua fidelitat total a l’amo, dona títol a la novel·la i és un veritable transsumpte del pare de Maria Ibars, que va ser durant molts anys l’encarregat del magatzem Arguimbau i home de confiança del seu patró. Un altre aspecte destacable del llibre és el protagonisme de les dones, senyores o treballadores del magatzem, però totes víctimes d’una societat profundament masclista. L’últim serf és un gran retaule fet des de l’afecte envers aquell món precari al qual Maria Ibars se sentia plenament lligada i des de la solidaritat amb aquell muntó de gent anònima i subalterna que el sostenia, una novel·la humaníssima, contada des d’una mirada escèptica al progrés i recelosa de la condició humana.
Un paisatge de paraules
Anna Maria Ibars i Ibars nasqué el 29 de febrer del 1892 a València, on aleshores estava la família Ibars al servei de l’exportador hortofructícola Joan Arguimbau, de Dénia. Els Ibars tornen prompte a Dénia i, al costat dels magatzems de pansa, va transcórrer la infantesa i la primera joventut de Maria amb la seua germana Agnés. El gran interés de Maria per l’aprenentatge va motivar l’esforç econòmic dels pares perquè estudiara Magisteri a València. L’any 1916, ja mestra a la Font de la Figuera, coneix Vicent Payà, un comerciant de vins, amb qui es casa. En els anys següents, naixerien la filla, Raquel, i el fill, Vicent Dari.
La tardor del 1934, Maria es trasllada amb els fills a treballar a València. L’arribada a la ciutat va implicar la seua integració en el moviment cultural valencianista, propiciada pel retrobament amb Carles Salvador, antic company d’estudis. No obstant això, la Guerra Civil destronca esta projecció pública incipient.
Acabada la guerra, a la seua estimada Dénia i a les Rotes, al costat de la mar, Maria Ibars basteix Penyamar, la casa que esdevé el seu habitatge preferit, on es couria bona part de la seua obra. Paral·lelament, l’autora continua la tasca literària i cultural i, a recer de Lo Rat Penat, publica Poemes de Penyamar (1949) i participa amb Ram a l’amiga en la VI Taula de Poesia (1951) i en corones literàries, certàmens vicentins i publicacions periòdiques.
La mort de Carles Salvador el 1955 fou un colp per a la situació anímica convulsa de l’autora en un moment en què empitjorava la ja precària salut. A finals de la dècada, passarà temporades a Madrid, on resideix la seua filla Raquel. Tanmateix, Maria Ibars persevera en el seu afany literari, ara més a prop de Nicolau Primitiu. És l’etapa de la publicació en Sicània de l’obra narrativa: Vides planes (1962), L’últim serf (1965) i el conjunt de contes (1961-1966), i també de les col·laboracions en el setmanari La Marina (1960-1964).
Després d’això, ja només tenim un silenci curt que condueix a la mort, ocorreguda el 9 de gener del 1965.
L’obra de Maria Ibars, escrita en un temps difícil, va haver d’afrontar importants dificultats de divulgació i valoració crítica. No obstant això, per la seua vàlua immanent i per la contribució al conreu literari de la nostra llengua durant el Franquisme, es pot considerar ben extraordinària.
