Invisibilització de les dones escriptores en la història
Recentment, un article publicat en El Temps, «99 mètodes d’invisibilització de les dones escriptores», ens compta les estratègies utilitzades durant segles pels hòmens per a menystindre les autores i les seues obres, i analitza les estratègies que, conscientment o inconscientment, han usat els hòmens i algunes dones per a bandejar, menystindre, ignorar o criticar injustament les dones escriptores i les seues obres.
Isabel Peñarrubia, Maria Lacueva, Verònica Zaragoza i María Ángeles Herrero, entre moltes altres, han investigat buscant sota les dures etapes de la història de la literatura a la recerca d’autores ignorades, oblidades o bandejades, han estudiat i publicat estudis sobre les dones escriptores atacades, en general, per ser dones i, en concret, per ser molt masculines o massa femenines; els arguments poden ser contradictoris en cada cas, però coincidents en l’objectiu.
Joanna Russ, en Com destruir l’escriptura dels dones (Raig Verd, 2022), denuncia tota una sèrie d’estratègies que s’han desplegat contra la literatura d’autores, sobretot durant els segles xix i xx en la literatura anglesa, i ho resumeix molt bé en set acusacions clàssiques:
«No ho va escriure ella.»
«Ho va escriure ella, però no ho hauria d’haver fet.»
«Ho va escriure ella, però fixa’t quines coses va escriure.»
«Ho va escriure ella, però només en va escriure un.»
«Ho va escriure ella, però no és una artista de veritat.»
«Ho va escriure ella, però algú la va ajudar.»
«Ho va escriure ella, però és una anomalia.»
Una altra de les estratègies que s’utilitzaven per a menysprear el treball de les dones al final del xix i començament del xx era a través de les murmuracions, com per exemple difondre una relació secreta amorosa de l’autora, sobretot si no estaven casades, i això era un tipus de descrèdit social enorme per a elles.
Dins de l’acusació «Ho va escriure ella, però només en va escriure un», hi ha un clar exemple que Maria Lacueva esmenta en el llibre Les dones fortes: la narrativa valenciana sota el franquisme, de la Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació. L’autora recorda que «Manuel de Montoliu va escriure el 1951 que Víctor Català (Caterina Albert) és “un autor unius libri, d’un sol llibre”». La paradoxa és que Montoliu ho escrivia en el pròleg de les Obres completes de l’autora, on hi havia més obres de l’autora, però Montoliu ho passa per alt.
Les dones fortes: la narrativa valenciana sota el franquisme ens parla sobre com la història de la literatura d’autora a les comarques valencianes ha passat quasi totalment desapercebuda al llarg dels segles. Des de fa uns pocs anys, no obstant això, els estudis globals i monogràfics que s’han generat al voltant d’este tema comencen a demostrar empíricament l’existència d’una genealogia femenina de literates valencianes vinculades a este territori. El present volum vol contribuir a este procés de recuperació des de la perspectiva contemporània oferint una aproximació quantitativa i qualitativa a la producció de les escriptores durant el franquisme.
L’estudi es focalitza en l’obra narrativa, tant publicada com inèdita, amb l’objectiu d’analitzar la reelaboració literària dels problemes que, com a dones i valencianes, els afectaven directament. Este treball, per tant, matisa i enriqueix la percepció que es tenia fins ara del panorama literari valencià de postguerra.
