L'últim serf

Ambientada en el primer terç del segle XX, un període clau en el desenvolupament econòmic i social de Dénia i la seua comarca per la irrupció de la modernitat i la consegüent crisi de la societat tradicional, l’últim serf. a l’ombra del montgó, novel·la que podem situar dins del corrent de la novel·la social dels anys cinquanta, gira entorn del naixement de la consciència obrera entre els treballadors i treballadores de la pansa i la seua organització i lluita. Tot i tractar-se d’un relat de ficció, són evidents els elements autobiogràfics que Maria Ibars incorpora a l’obra, com ara tot un univers de personatges basats en la realitat de la Dénia del moment, començant pel mateix Batiste, personatge que amb la seua fidelitat total a l’amo dona títol a la novel·la, veritable transsumpte del pare de Maria Ibars, qui fou durant molts anys l’encarregat del magatzem Arguimbau i home de confiança del seu patró. Un altre aspecte destacable del llibre és el protagonisme de les dones, senyores o  treballadores del magatzem, però totes víctimes d’una societat profundament masclista.

l’últim serf és un gran retaule fet des de l’afecte envers aquell món precari al qual Maria Ibars se sentia plenament lligada i des de la solidaritat amb aquell munt de gent anònima i subalterna que el sostenia. Una novel·la humaníssima, contada des d’una mirada escèptica respecte del progrés i recelosa respecte de la «condició humana».

Maria Ibars i Ibars va nàixer a València el 1892; però, ben prompte, la seua família es va traslladar a Dénia i durant tota la seua vida es va sentir arrelada en la comarca de la Marina Alta. El 1913 va obtindre el títol de mestra per l’Escola Normal de València, i pocs anys després anà destinada a la Font de la Figuera, on es va casar l’estiu del 1917 i on tingué una filla i un fill. El 1934 es trasllada a València, i ací es va retrobar amb Carles Salvador, amic dels seus anys d’estudi, que va contribuir a introduir-la en el petit cercle d’intel·lectuals valencianistes del moment. Amb la relativa liberalització del règim franquista després de la victòria aliada en la guerra mundial i la tímida recuperació de l’activitat editorial en valencià, Maria Ibars publica el seu primer llibre, Poemes de Penyamar (1949), amb un «pòrtic» de Carles Salvador. Aquell mateix any va guanyar el premi de novel·la als Jocs Florals de Lo Rat Penat amb Vides planes, i el 1951, en la IV Taula de Poesia del Cercle de Belles Arts, Maria Ibars va presentar un altre recull de poemes, Ram a l’amiga. La mort, el 1955, de Carles Salvador va accentuar l’aïllament en què va viure els seus darrers anys. El 1958 ja havia lliurat a l’editorial Sicània el conjunt de la seua obra narrativa, incloent-hi L’últim serf, que, tot i això, no veuria la llum sinó poc temps després de la mort de l’escriptora, esdevinguda a València el gener del 1965.