La catedral de València en el siglo XVI (vol. 3)

Humanisme i reforma van marcar els destins de la catedral de València al llarg del segle XVI, etapa crucial per a la història diocesana particularment i l'Església universal en general. Elevada la Seu feia poc al rang de metropolitana pel papa Alexandre VI, el seu capítol era destí privilegiat per als fills segons d'il·lustres llinatges de la mitjana i baixa noblesa autòctona i les oligarquies ciutadanes, perpetuades a través de xarxes clientelars i patronatge.

Això explicaria la implicació del clero catedralici en les bandositats que van aglutinar la societat valenciana durant part de la centúria, en què el capítol catedralici va funcionar de manera pràcticament autònoma gràcies a la fortalesa de la qual continuaven presumint aquestes corporacions. De ben segur van influir també en el panorama descrit la incúria i l'absentisme episcopal de la família Borja i membres de la Casa Reial, que van caracteritzar les dècades prèvies al pontificat de sant Tomàs de Villanueva, primer d'una sèrie de bisbes reformistes que des de mitjan Cinc-cents trobarien entre aquests murs la seua principal oposició a les polítiques centralitzadores.

No menys complicades es van demostrar les relacions capitulars amb altres actors, ja religiosos com parròquies i ordes regulars, ja civils, especialment el municipi, l'Audiència o els virreis, sense oblidar tampoc la recentment establida Inquisició. Conflictes de poder tots on el capítol es jugava el manteniment del seu estatus privilegiat en els temps moderns. En tal afany, dignitats i canonges es decantarien majoritàriament per la corona durant la pitjor crisi política del moment que va ser la Germania. Molts d'ells van ser premiats per la monarquia en paga d'aquests i altres serveis. N'hi hauria, fins i tot, que passaren a formar part del renovat episcopat hispànic, les bases del qual auspiciades pels Reis Catòlics es van encarregar d'implementar Carles I i Felip II.

De la mateixa manera, la catedral de València va participar del marc de llibertat intel·lectual que, en el primer terç del segle, possibilitaria el desenvolupament de la ciència i la cultura locals, amb la popularització de la impremta i l'ajuda de la Universitat, creada en 1499 amb notable presència en el seu claustre d'il·lustres clergues, abans de l'erecció de les càtedres pavordies que vincularien des d’aleshores ambdues institucions. En aquest context, doncs, l'humanisme va tindre la seua repercussió en el temple metropolità. Almenys fins que la por al protestantisme portara a una fèrria ortodòxia que afebliria el desenvolupament de les idees durant la resta de la centúria, reduint la labor intel·lectual als esforços personals d'alguns capitulars.

Entretant, aniria obrint-se pas la reforma afavorida per Trento en relació al clergat. I també, en la transmissió del missatge cristià als fidels a través del culte, la litúrgia o la predicació.

A aquesta evolució acompanyaria el desenvolupament d'un espai catedralici d’acord als nous temps i en constant adaptació a les diferents sensibilitats artístiques que anaven succeïnt-se.

Emilio Callado Estela (ed.) (València, 1973) és catedràtic a la Universidad CEU Cardenal Herrera de València.